El curs 2019-2020 celebrem la XVI edició de la cursa escolar «Kilòmetres de Solidaritat», corrent pels drets dels nens i les nenes rohingyes, un grup ètnic desconegut per a la majoria de nosaltres i que viu una situació d’absoluta vulnerabilitat en un camp de refugiats de Bangladesh, després d’haver fugit en massa de la veïna Myanmar, la seva pàtria.
En aquesta publicació podreu conèixer una mica més sobre la seva història i sobretot sobre la seva vida i les dificultats que afronten en el dia a dia, especialment els menors, els més vulnerables.
També us recomanem visitar el nostre web, on trobareu recursos audiovisuals (vídeos, fotos) i sobretot testimonis que us permetran conèixer la tragèdia i posar-hi cara, així com ensenyar als i les alumnes qui són els nens que rebran el seu ajut.
Els rohingyes són una població de gairebé un milió de persones que es concentrava al nord de l’estat de Rakhine a Myanmar. Parlen la llengua rohingya, que és un dialecte bengalí, i són de religió musulmana en un estat budista. Myanmar els nega la ciutadania perquè els considera immigrants bengalís i no birmans tot i que fa segles que viuen al seu territori. Són una de les minories ètnica i religiosa més perseguides del planeta.
Després d’anys de persecució i guerra latent entre el govern militar birmà i els milicians rohingyes, un atac de la milícia rohingya als militars l’agost de 2017 va desencadenar una represàlia extremadament violenta de l’exèrcit contra tot el poble i va provocar la fugida massiva de la població a la veïna Bangladesh. Fugien amb la camisa a l’esquena, recorrent llargues distàncies a peu, per terrenys arrasats, per la selva, per muntanyes. L’últim pas era travessar el riu Naf i arribar a la zona de Cox’s Bazar a Bangladesh. Els qui no sabien nedar es morien.
El relat dels qui arribaven de forma massiva al camp de refugiats de Cox’s Bazar és aterridor. Episodis d’extrema violència en què els assassinats, els incendis de cases i els abusos sexuals a persones adultes, joves i infants es repeteixen.
La Hanida vivia amb la família en una de les aldees que van ser atacades a Myanmar. No va passar gaire temps des que van començar a sentir l’amenaça sobre la seva comunitat fins que la violència va començar: van incendiar i saquejar les cases, van tombar les tanques i van disparar indiscriminadament mentre intentaven acorralar la gent.
«Mai hauria marxat del meu país per decisió pròpia. Ho tenia tot, la meva casa, la meva granja, les meves vaques, tot. Però ho vaig haver de fer. S’enduien els marits i els homes. Alguns cops els homes tornaven, d’altres no. Teníem por i vam haver de marxar. Si no fos per això, no hauria marxat mai del meu país.»
Els rohingyes no volen tornar a Myanmar fins que els seus drets no es reconeguin i les condicions no siguin segures, i mentre això no passa, els nens i les nenes necessiten poder accedir a l’educació als campaments, a una alimentació saludable i a atenció sanitària.
Sense l’estatus de refugiat legal, no poden treballar a Bangladesh, els infants no poden anar a l’escola reglada i poden ser objecte d’abusos i violència. Són famílies sense futur i depenen de les organitzacions humanitàries per sobreviure.
Cox’s Bazar a Bangladesh és un camp de refugiats en què el 55 % són infants.
La dependència de l’ajuda humanitària és total i els problemes i les necessitats es multipliquen. La situació d’amuntegament i insalubritat fa que les malalties es propaguin amb facilitat, i amb les baixes temperatures la salut dels nens i les nenes s’afebleix. El menjar, l’aigua potable, tenir un recer o accés a atenció sanitària són essencials per a tots ells.
Molts infants hi han arribat sols, després de veure morir els familiars, amb traumes i desnutrició. La seva vida al camp de refugiats és sempre molt difícil.
«Estava molt espantat quan van incendiar el nostre poble. Volia arribar a un lloc segur. Al principi vam provar de creuar el riu, però no teníem diners, així que no podíem. Després vam demanar ajuda per creuar a algú que venia en una barca de Bangladesh i ens va deixar passar sense pagar-li diners. Ara, cada vegada que veig persones amb uniforme de l’exèrcit, em fa molta por i em poso a plorar.»
Razia
SALUT I NUTRICIÓ
Els nens i les nenes són els més vulnerables, viuen de manera precària enfrontant-se a situacions de desnutrició, malalties de la pell, problemes respiratoris, diarrees per haver consumit aigua en mal estat i estrès després de tot allò que han hagut de viure i presenciar.
PROTECCIÓ
Molts nens i nenes fan tasques domèstiques, com ara recollir llenya o aigua, en condicions precàries, amb pluja i havent de recórrer grans distàncies. Els menors, especialment les nenes, tenen por de ser assaltats i patir alguna mena d’abús. Les zones de bany al campament no tenen privacitat i les nenes tenen por d’anar-hi soles.
EDUCACIÓ
Les condicions del camp i la manca d’espais adequats fan que l’educació de tots els nens i les nenes es ressenti, no hi ha zones de joc que permetin recuperarse dels traumes que han viscut i l’amuntegament no afavoreix l’educació.
Els menors no acompanyats, els nadons que estan naixent al camp i els menors de 5 anys són els grups més vulnerables.
«Em sento incòmoda quan els homes em veuen anar als banys i no hi ha espais privats per tal que ens banyem les nenes i les dones.»
Rehana
Bangladesh té una població de 160 milions de persones i és un dels països més pobres de l’Àsia. No està capacitat ni té recursos per fer-se càrrec dels refugiats rohingyes.
Des de Save the Children:
Save the Children està present a Bangladesh des de 1970 i estem treballant en la crisi rohingya des de 2012 a Cox’s Bazar.
